Bloc General — 23 novembre 2018
imatgeblog

Primer les dones, ciutadanes, lluitadores imparables.

Van ser dones qui aquell 25 de novembre de 1960 van alçar la veu i van prendre el carrer per denunciar l’assassinat de les germanes Mirabal, tres activistes polítiques que lluitaven contra la dictadura de Rafael Trujillo a la República Dominicana.

Després l’Estat, els governs, les polítiques d’igualtat.

A iniciativa de la República Dominicana i de 60 països més l’ONU el 1999 es va donar caràcter oficial a aquesta data.

Podríem parlar de Terrorisme d’Estat o de violència institucional quan aquest utilitza el seu poder per reforçar els mecanismes establerts de dominació i desigualtats. Podríem parlar de violència patriarcal, d’estructura sistèmica que perpetua relacions com el racisme, la pobresa o el sexisme; de polítiques carregades d’articles però de pocs canvis estructurals. De la lluita de poder, domini, submissió d’uns sobre les altres.

Les notícies i les xifres.

Quan ens acostem a aquest dia és inevitable no parlar de xifres: quantes dones ha estat víctimes? són més que l’any passat?

Segons les dades facilitades per l’Hospital Clínic de Barcelona calculen que han atès unes 400 agressions, més d’una al dia, un 33% més que fa un any.

A Catalunya una de cada quatre dones ha sigut víctima d’un atac masclista d’extrema gravetat. Estem parlant d’un petit territori, però la dimensió que ens aporten les dades ens indiquen que una de cada tres dones al món ha sigut víctima de la violència masclista, que 62 milions de dones europees han patit violència física o sexual, i que a Europa, en un any, es cometen quasi 4 milions d’agressions sexuals.

Però també les dades analitzades descobreixen que a l’Estat Espanyol aquest tipus de violència presenta un dels nivells mes baixos de denúncies de tot Europa.

Ens preguntem, inevitablement, si aquí a casa nostra, aquest augment respon a més dones agredides o a més dones que s’atreveixen a fer visible la seva agressió.

Molts d’aquests fets són invisibilitzats i silenciats, en part perquè el 80% dels atacs masclistes els cometen homes de l’entorn proper, i també perquè, encara, a moltes de nosaltres la por a ser jutjades, estigmatitzades o culpabilitzades, la vergonya i el sentiment d’humiliació ens impedeix denunciar aquests fets.

Des d’on mirem, on posem el focus?

No podem parlar de fets aïllats ni privats, ni d’un país o territori o classe social concreta, ni tal sols d’una determinada generació, ni reduir-lo a un determinat àmbit, malauradament la seva empremta tenyeix els diferents espais de la vida de les dones, de les nostres vides. Més de la meitat de les dones renunciem a moure’ns per determinats espais públics per por de patir un atac sexual, una proporció que triplica la sensació d’inseguretat manifestada pels homes. Una por que no és intrínseca al gènere femení sinó que és resultat de la construcció d’uns espais hostils per a les dones.

Parlem d’una violència permanent i instrumental que posa de manifest la discriminació i la desigualtat més extrema, no només en les relacions de poder entre homes i dones. Necessitem anar més allà de les dades quantitatives i analitzar les causes, els mecanismes i els discursos que fomenten, reforcen i perpetuen la violència en totes les seves formes, i connectar-les a altres eixos de discriminació i desigualtat, més enllà del gènere: creences religioses, identitat cultural, edat, classe social, etc.

Què fem com a comunitat ?

Ens hem de preguntar quin paper juguem cadascú de nosaltres com a persones (dones, homes, trans), com a comunitat, quin és el nostre posicionament davant aquests fets, la nostra resposta, la nostra responsabilitat i el nostre compromís, sobretot quan sabem que el silenci ens fa còmplices.

Cal combatre el silenci i reafirmar-nos en peu de lluita !!!

Vídeo: La violència masclista en 24 frases

Rosario Mantero i Tina Ruiz

imatge: Pepa Ràfols

Comparteix

(0) Readers Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *