Dietari: un escrit de tardor

En el bloc anterior presentàvem en Lluís Mallart i Guimerà al mateix temps que publicàvem el relat “Sense records”, per commemorar  el dia internacional de l’Alzheimer. Aquest escrit d’en Lluís Mallart forma part de l’obra “Memòria perduda, memòria per a tots”. Us avançàvem que en blocs posteriors podríeu gaudir d’altres fragments del text. El dia 1 d’octubre va ser el dia de la gent gran. Per commemorar-lo, en aquest cas, hem triat l’escrit que podeu llegir a continuació.

Lali Surià, tècnica de Suport a Planificació, Estratègia i Innovació del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa

Dietari: un escrit de tardor

El mes d’octubre de l’any 2010 escrivia en el meu (seu) dietari:

Fer-se grans.
Ho puc dir sense cap eufemisme: fer-nos vells.
L’un i l’altre.
Veient com les forces ens van deixant.
Sentint com les energies ja no son les mateixes.
En som conscients. En parlem. Sense por.
Ens diem que arribarà el moment en què ja no podrem compartir les coses perquè l’un deixarà l’altre.
Sabem que serà el moment d’una extrema solitud.
Vellesa. Solitud. Dos paraules que quan van juntes esgarrifen i esgarrifen encara més quan s’hi ajunta aquella de decrepitud .
I llavors pensem que no voldríem ser una càrrega.
Mantenir la clarividència per no ser-ho.
És la imatge de la Residència que mirem de fer nostra, sense esveraments, sense esperit de classe, com el comú dels mortals, quan estiguem ja sols o les forces ens estiguin deixant, pensant que, malgrat tot, serem uns privilegiats.
És una imatge que l’hem d’anar interioritzant, ara que encara tenim el cap una mica clar per a pensar en aquestes coses.
Assumir la nostra condició de persones velles.
L’un i l’altre.
Viure tendrament. Amb més tendresa que mai.
La tendresa no es pot perdre gens. La podem manifestar sempre. De moltes maneres.
Sentir-nos estimats, tendrament.
Ajudar-nos a portar els cistells, a estar al costat de l’escala quan un vol regar les flors de sobre un moble, tendrament.
Ajudar-nos a trobar la paraula que volem dir quan s’escapa de la nostra memòria, dissimuladament.
Dormir cada u a la seva cambra però amb la porta oberta i una campana sobre la tauleta de nit per cridar-nos si convé, i ajudar l’altre, immediatament.
Explicar-nos el que llegim, el que anem fent, amistosament.
Comentar els esdeveniments, tot sabent que poc podem fer per ser-ne actors. O potser res, serenament.
I viure plenament tots aquells altres moments en què els gestos de tendresa esdevenen el llenguatge d’un amor pregó, silenciosament.

[divider top=”0″]

Podeu descarregar el PDF amb el recull d’escrits sencer a la web de la Fundació ACE, a la qual en Lluís Mallart va cedir desintressadament els drets d’autor del text en reconeixement a la seva feina amb els malalts d’Alzheimer.

Font de la imatge destacada: Paper (I am Not) de Brad Greenlee a Flickrl sota llicència Creative Commons