El meu cos

En aquest bloc us presentem un nou un relat de’n Lluís Mallart, que forma part de l’obra “Memòria perduda, memòria per a tots”.

En aquest escrit l’autor reflexiona sobre el pas del temps, sobre com aquest impacta sobre el cos de les persones a la vegada que recull la petjada de totes les experiències que ha anat acumulant al llarg de la vida.

Hem d’aprendre a tenir-ne cura, a respectar-lo i escoltar-lo i sobretot, cal que n’acceptem els canvis, com a reflex del camí que hem fet plegats.

Lali Surià, tècnica de Suport a Planificació, Estratègia i Innovació del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa

El meu cos

És l’ànima qui parla. Sempre hem viscut plegats. Hem tingut cura l’un de l’altre. Ens hem ajudat. M’has causat mal estar i dolor quan alguna cosa no t’anava bé; t’he fet perdre energies quan estava trist o desconsolat. Ens hem enviat mútuament molts signes des de néixer, en créixer i fer-nos grans. I ara potser més que mai quan ens apropem plegats als nostres límits respectius.

Deixa’m que et parli, oh cos meu! Tot parlant-me a mi mateix. Avui, mentre em dutxava, et mirava de reüll sense entusiasmar-me. No és que m’entusiasmessis massa en les diferents etapes en què hem viscut junts. Ens hem acceptat tal com érem i hem sabut donar gràcies als capricis de la natura.

Però avui, quan t’he mirat de reüll, quanta penjarolla he vist! Els anys no han passat en va. Ho puc dir francament perquè parlar de tu és parlar de mi encara que sigui a un altre nivell. Ja fa uns anys, en fer-nos vells, la meva muller i jo vàrem decidir suprimir la banyera i fer posar un plat de dutxa, a ran de terra, i uns agafadors a la paret per evitar caure i guanyar en seguretat.

Tot ha començat doncs, avui, quan m’ensabonava els peus. Em costava ajupir i més encara quedar-me dret amb una sola cama mentre doblegava l’altra fins als genolls per ensabonar-me la planta del peu.
En perdre una mica l’equilibri he vist una vegada més que no era el mateix d’abans. Aquelles venes de les cames transformades en varius; els manyocs de grassa una mica per tot arreu; aquella piga ara grossa com una móra; formes adiposes als meus pits donant un aire femení que no és el meu; el ventre cada vegada més arrodonit i prominent; el sexe ben encongit (tant de dia com de nit).

I després, mentre m’afaitava, m’he fixat bé a través del mirall en totes les meves arrugues, en els dos canals darrerament formats a les extremitats de la boca per on em llisca la baba a destemps i em fa sentir més d’una vegada als meus que em diuen “eixuga’t la boca”, paraules amatents però que em ressonen com en aquell temps en què era un infant.

La navalla va amunt i avall amb molta cura ja que prenc el sintrom i qualsevol tall em faria sortir la sang com aigua… I mentre feia aquesta operació que ha esdevingut delicada m’ha vingut el cap aquell aforisme “la mirada és el mirall de l’ànima” i he pensat: sort que és una manera de dir perquè sinó “pobre ànima meva, quanta dissort…”.

M’han operat de cataractes dues vegades; la sordesa va fent de les seves i de dent meva no me’n queda cap.

Però de fet no m’agrada massa que es parli de tot plegat com d’una “decadència física o corporal” quan de fet, tot caminant hem arribat a un moment de la nostra existència en què hom es troba en una llarga sala d’espera per atènyer una era en què el nostre cos, bo o despenjat, es transformarà en pols d’estrella pel nostre firmament.

Què més vols?

Podeu descarregar el PDF amb el recull d’escrits sencer a la web de la Fundació ACE, a la qual en Lluís Mallart va cedir desintressadament els drets d’autor del text en reconeixement a la seva feina amb els malalts d’Alzheimer.

Font de la imatge destacada: Street_Chemnitz_150111_005 de 
Dirk Förster a Flickrl sota llicència Creative Commons