Ens ho creiem!

S’acaba l’itinerari “Creences i religions” i parlem amb la Queralt Bancells, tècnica del servei d’Atenció a la Comunitat perquè en faci una valoració, reflexió…

Aquest mes de gener s’ha acabat l’itinerari “Creences i religions: llibertat, diversitat i conflicte”. Què en destacaries?

Uff… moltes coses. M’ha sorprès l’interès que ha despertat entre la ciutadania en un context polític complicat. La participació ha estat un èxit en la trentena d’activitats obertes al públic que s’han programat. També m’ha sorprès el munt de gent maca que hi ha en el “mundillo”, moltes persones s’han implicat més enllà del que era d’esperar de manera totalment desinteressada. La col·laboració del Grup de Diàleg Interreligiós i d’altres entitats també ha estat per treure’s el barret. En l’àmbit professional ha estat una passada poder treballar amb els companys de cultura de l’Ajuntament d’Olot, amb en Jordi Puig (comissari de l’exposició) i amb els tècnics d’Afers religiosos de la Generalitat. Però si només pogués triar una cosa, em quedaria amb els moments compartits amb l’alumnat que ha participat de la proposta didàctica.

Per què?

Mira, més de 1200 escolars han passat per l’exposició i l’activitat prèvia. A part, uns 300 més que no podien desplaçar-se a l’exposició han fet la primera part de la proposta didàctica a l’aula. Són moltíssims! I això diu molt de la bona predisposició del món educatiu. Podríem dir que s’ha superat amb escreix l’objectiu quantitatiu però si ho destaco és, sobretot, per la part qualitativa. Els plantejàvem la cita d’en Joan Estruch “N’hi ha que creuen que saben, i n’hi ha que saben que creuen” per explicar que sovint la manera de creure és més important que el què es creu; i que el motiu per ser respectuós amb totes les creences no és només pels altres o per la pau social, sinó, sobretot, per un/a mateix/a, per poder assaborir el món en tota la seva amplitud.

Ho entenien a la perfecció, millor que molta gent adulta, diria jo…

Se’t veu molt satisfeta…

Sí, ho estic. Algunes professores després de fer l’activitat ens han explicat que pares i mares de l’alumnat les han parat pel carrer per dir-los que el tema de conversa durant el sopar havia estat el de les creences. A banda, alguna alumna en acabar la sessió ha vingut a donar les gràcies o a dir “M’ha agradat molt”. Quan passa això és fabulós perquè saps que aquella persona s’endu alguna cosa valuosa.

Així doncs, hi ha un futur molt prometedor?

M’emporto, sobretot, moltes dosis d’il·lusió i d’esperança. En podem aprendre molt de joves i adolescents. Fins i tot he descobert que hi ha un estil nou de música, el trap, que obviant el contingut d’algunes lletres sona força bé, la veritat. Però no, no tot són flors i violes.

En alguns grups els vaig fer una pregunta: “En el vostre entorn immediat, què és allò que veieu que aporta tranquil·litat i pau interior?” Esperava respostes del tipus fer esport, la natura, escoltar música … o bé viatjar, fer ioga, meditar, anar al centre de culte … Però la resposta unànime va ser: “Els diners”. Tots hi estaven d’acord i només dos o tres alumnes de cada grup ho matisaven: “Els diners si però” hi ha altres coses com ara la salut que també les troben importants.

M’he preguntat el perquè i he pensat en les converses que aquests nois i noies han sentit a l’hora de sopar a casa seva els últims 10 anys. Sense adonar-nos-en potser estem permetent que els diners siguin la religió dels nostres fills. A casa a partir d’ara parlarem de coses que tinguin més valor, fins i tot a finals de mes.

Parlarem de coses amb valor. Valorem l’itinerari…

El balanç és molt positiu i n’estic molt contenta. Ja des de bon començament amb en Jordi Puig (comissari de l’exposició) i l’Eduard Bech (referent de l’àrea de Cultura) dèiem que tant l’exposició com l’itinerari no havien de servir per donar respostes, sinó per obrir preguntes. Crec que això també ha funcionat. Llarga vida als “no ho sé” plens d’inquietuds i de preguntes!

Servei d’Atenció a la Comunitat del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa