La bicicleta al revés

Pujats a «La bicicleta al revés» aprenem i emprenem una nova direcció.

Des de fa uns anys, hi ha canvis en la societat en relació a la manera de veure i entendre la discapacitat. Històricament el model que predominava, en molts sentits, per entendre el concepte de discapacitat era el model mèdic-rehabilitador, on el concepte de discapacitat ve associada a la “falta” i on la tendència és “arreglar/rehabilitar” la persona. Aquest model veu la discapacitat com un problema, com quelcom negatiu, i el problema és la pròpia persona, que necessita que tinguin cura d’ella durant tota la vida. És des d’aquesta concepció de la discapacitat des d’on s’han anat construint i elaborant els recursos dirigits a un objecte de cura i no a la integralitat de la persona, és a dir, no s’ha contemplat a la persona en la seva totalitat.

Amb el temps, s’ha anat evolucionant cap a un model més social, on es comença a incorporar l’entorn com a causa de la discapacitat i on tota la responsabilitat no recau en l’individu sinó en la manera com la societat es transforma per tal de donar cabuda a totes les persones. S’introdueix, també, la idea que la discapacitat és una característica de la persona, però no l’únic tret que la defineix. Una manifestació més de la diversitat humana. Aquest model rebutja de manera radical el model «rehabilitador». Aquests canvis estan provocant que es posi l’accent en la promoció de les potencialitats de la persona i en el seu empoderament com a ciutadana activa amb drets i responsabilitats davant la societat.

Tot això ens porta a ser conscients que encara hi ha molt camí per recórrer. La voluntat, cada vegada més, és la de treballar cap a una direcció, la del model més social que parla de diversitat funcional, però que en canvi, l’entorn encara està estructurat des d’una altra visió, la mèdica o rehabilitadora que parla de discapacitat i això provoca que sovint, o bé no hi ha recursos adequats o que aquests no són suficients per fer el canvi de mirada. Estem doncs en un moment de canvi profund i hem d’entendre que qui se sent discriminat no és per la seva condició en sí, sinó a causa de les persones que no la veuen ni li reconeixen una igualtat d’oportunitat respecte la resta de la societat. Podem dir doncs que estem davant un procés de canvis i d’aprenentatges.

Les persones amb discapacitat es troben a la nostra societat amb múltiples barreres (urbanístiques, arquitectòniques, cíviques, de comunicació, de tracte…) que els dificulten, o priven, d’una igualtat d’oportunitats real amb la resta de població. Cal fer paleses aquestes barreres i dificultats amb què es troben les persones amb discapacitat per tal que pugui haver-hi canvis en aquest sentit, així com també provocar que sorgeixin noves pràctiques en les maneres de fer, pensar i planificar que atenguin a la diversitat de la societat i que afavoreixin l’accessibilitat a tots els àmbits a qualsevol persona. Així doncs, també, canviar la mirada proteccionista i assistencial per una mirada a les potencialitats, cal empoderar a les persones.

Des de la Comissió d’Accessibilitat del CASG volem contribuir al canvi per facilitar i generar oportunitats pel desenvolupament de la vida de les persones. Cal canviar les activitats per tal que s’adaptin a totes les persones i no al revés. Hem de deixar de fer activitats específiques per unes persones concretes i intentar que tothom pugui participar d’allò que es fa. D’aquesta manera aconseguirem també que les persones deixin de sentir-se responsables de la seva situació i deixin de sentir-se discapacitades i participin en igualtat d’oportunitats.

“No és important que em diguin discapacitat o no, si l’entorn és accessible no em sento amb desigualtat, em sento igual que els altres.”

T’atreveixes a pujar a «La bicicleta al revés»?

Comissió d’Accessibilitat del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa