No sé què és estar amb una família

Els EAIA som equips d’atenció a la infància i a l’adolescència i la nostra funció és protegir els infants i adolescents que es troben en una situació familiar i/o social que incideix negativament en el seu desenvolupament personal.

Sempre partim que el millor àmbit per l’adequat desenvolupament integral de l’infant és la família, per tant, la nostra feina principal és donar eines a les famílies perquè puguin tenir cura dels seus fills i filles.
No obstant això, de vegades, les dificultats per exercir una bona atenció cap als infants són tan grans que hem de separar-los. Sens dubte, una de les decisions més difícils pels professionals de l’EAIA, és separar els infants de la seva família.

Malgrat que algunes situacions fan inviable que l’infant pugui mantenir-se amb la seva família, sovint la demanda del nen/a és canviar la seva realitat, o si més no, poder-la entendre… i això necessita temps. Però temps és el que no tenen els infants, perquè han de créixer! i créixer en un entorn que el permeti ser feliços, que els permeti ser nens i nenes i no ser adults en un cos d’infant.

Nosaltres estem al costat dels infants i les seves famílies, els acompanyem en el canvi i ho fem amb tots els recursos possibles. A vegades amb el suport d’una família aliena per permetre que els nens i nenes puguin viure en un entorn familiar gaudint d’una família que els ajudi a créixer però sempre tenint en compte que el nen/a té la seva pròpia família i que té uns «vincles afectius» creats amb ella.
Aquesta família acollidora amb la qual estarà l’ajudarà a créixer en un entorn acollidor i d’estima i, paral·lelament, la família biològica podrà canviar i oferir l’entorn que el seu fill/a necessita per poder retornar-hi.
Hi ha nens/es que estan en centres des de molt petits i que volen saber què és estar en una família… que demanen als seus educadors que els expliquin què vol dir viure en una família.

Però malgrat que nosaltres pensem que un entorn familiar és el més adequat pel nen/a, ells necessiten temps per acceptar-ho, per poder posar distància al dolor que els provoca la separació de la seva família i acceptar que algú més els pot cuidar i estimar, sense que «traeixin als seus».

Aquesta és la història de vida d’en Pep, un nen que des dels 5 anys està tutelat per infància. És el petit de 4 germans, per part de mare, i tots de diferent pare.

Les causes del desemparament i per les quals se’l tutela des d’infància són:

– Negligència greu pel que fa a les atencions bàsiques: higiene, roba, alimentació.
– Consum de tòxics que repercutien directament a les capacitats i habilitats parentals.
– Desatenció física, psíquica i emocional.
– Relacions de parella altament conflictives en presència del fill.

Es fa un ingrès a un centre residencial tot i la gran negativa per part de la mare i el pare d’acceptar la seva negligència. Els germans més grans són els que moltes vegades es feien càrrec del seu germà i els que ho passaven malament per la desatenció que rebia.

En Pep ha passat per molts moments diferents i ha reaccionat de diferents maneres:

– Intentant «solucionar» els problemes de la seva família (ens demana als professionals que «canviem» la seva família) i ens escriu:

«Hola sóc en Pep,
Us volia comentar que m’agradaria que entre tots fem el millor perquè la mama i el papa estiguin bé.Vull que tothom posi de la seva part per canviar, jo, la mama i el papa.
Ells moltes vegades els problemes els arreglen cridant… i no s’arreglen així, s’arreglen parlant.
Jo em sento malament, perquè jo no puc viure així, jo no em mereixo això, jo no tinc la culpa i després em poso nerviós i quan vaig al centre (CRAE) parlo malament a les persones, jo no ho faig amb mala intenció, només vull treure-m’ho del cap…
Gràcies per «apoiar-me», ajudar-me i sobretot entendre’m»

– Mentir als professionals sobre el que passa en les visites amb els pares, per tal que no se li tallin els permisos, amb l’angoixa que això representa.
– Poder explicar la seva situació i només fer visites amb els germans (tot i continuar tenint present a la mare).
– Fer permisos supervisats.
– No voler tenir permisos.
– Reprendre permisos.
– Començar amb una família col·laboradora, que s’hi troba molt bé però que algunes vegades diu que s’avorreix…. per després dir «és que jo no sé què és estar amb una família». Ha tingut alts i baixos…

Finalment ha arribat el moment que demana una família…i ara se li diu que té 13 anys i que no hi ha famílies que vulguin nens de 13 anys… però tots pensem que si coneguessin en Pep hi hauria pilons de famílies fent cua… perquè sí, en Pep és un nen de 13 anys, però és un nen que necessita una família i que vol estar en una família… sense oblidar la seva. I nosaltres pensem que hi té tot el dret. Per això farem el possible perquè en Pep pugui tenir una família que l’acompanyi en el seu viatge cap a la vida adulta.

I en Pep ens ha fet aquesta carta……

«Hola,
Faig aquesta carta perquè el que et vull explicar em costa parlar-ne.
Voldria ser directe:
M’agradaria anar a viure amb la Marina i en Miquel (família col·laboradora). Però no adopció sinó acolliment. Per començar aquest procés he de fer un seguit de passos; un és el més important, és si ells em volen. Després parlar amb la mama, el papa, i els meus germans a soles!!
Després a partir d’aquí començaria tot.
Jo vull fer l’acolliment perquè continuaria veient a la meva família… adopció seria dificilíssim!!! i tampoc m’agradaria!
Sobretot després de la resposta de la Marina i en Miquel, sobretot parlar amb la mama i el papa: sol si us plau!
Per exemple: anar a l’EAIA i estar en alguna sala protegida, però a la vegada sol!»

Atentament,

Pep
Marta Rustullet i Margarida Coma – Equip d’atenció a la infància i adolescència

Àudio: Programa En acció de Ràdio Olot emès el dia 13 de juny de 2017 sobre l’Acolliment familiar