Bloc — 17 juliol 2013

Moltes vegades pensava què feia en el meu dia a dia com a treballadora social i com ho feia. Jo mateixa em responia: atenc i atenc a persones que s’han citat per parlar amb mi. Intento donar resposta a les seves demandes; intento ser ràpida amb les gestions que les entrevistes em generen; intento, amb menys èxit, registrar les dades; intento, també amb un èxit relativament baix, posar-me al dia de les noves tecnologies que altres companyes dominen a la perfecció, etc. Però, allò que tenia clar era que, sobretot, intentava atendre “bé” a les persones.

Sempre la paraula “intentar”. Ho he aconseguit mai? Doncs, la veritat és que no ho sé.

Quantes vegades tinc la sensació de no donar l’abast, de no tenir les “coses“ com jo voldria, d’haver donat una resposta no del tot encertada, de tenir pressa per canviar quelcom, de no demanar més ajuda a altres professionals? Dia per altre.

Si acostumes a tenir dubtes només falta que, de cop i volta, et diguin que ens assentem, parlem de la nostra feina, de la nostra manera d’actuar com a professionals tenint la mirada posada en l’usuari; és a dir, en aquella persona per la qual nosaltres treballem.

Ja tenim més dubtes dins nostre. Algunes coses que tenies claríssimes ara no ho són tant. Aquests últims mesos m’he fet aquesta pregunta. Si jo sóc usuària d’un servei social tindré les mateixes oportunitats, la mateixa resposta, em sentiré igual davant d’ell o davant d’un altre professional? Doncs no. No tots treballem igual, treballem amb un objectiu semblant però amb matisos importants diferents, no tenim les mateixes capacitats ni professionals ni personals. Treballem per l’usuari i amb l’usuari?

Doncs ja cal que m’hi esmeri, perquè els usuaris del servei no tenen cap culpa d’haver-li tocat un o altre professional.

Quin és el meu objectiu? Doncs que el meu usuari, sigui nen, adult o gran tingui la màxima autonomia possible.

Com el vull tractar? Amb rigorositat i seriositat, per això m’he de formar. He de tenir uns criteris clars, he de deixar clar allò que puc fer i malgrat em costi molt també he de deixar clar allò que no puc fer, he d’arribar a un compromís ferm amb la persona i per damunt de tot he de tenir una actitud basada amb el respecte. Resumint, he d’atendre com jo voldria que m’atenguessin, ni més ni menys. Primer he de ser persona i després professional. He de tenir clar què és el que sé fer millor i el que no sé fer.

La meva professió és important; seriosa, delicada, complexa i senzilla alhora. Em provoca sentiments de satisfacció i de ràbia, em provoca veure el color negre de certs moments de la vida, el color verd de l’esperança i el color blau turquesa de la serenitat, em provoca viure la meva vida diferent.

Em dic a mi mateixa: mira que és important la meva professió, som confidents i guardadors dels secrets de les persones. El meu amic metge fa proves per aconseguir un bon diagnòstic i a partir d’aquí tenir un bon resultat. Jo també faig un altre tipus de proves i en trec un diagnòstic, però no tinc res a fer, res a pensar, res a aconseguir si la persona que tinc a davant no em té confiança. Treballo a partir de la confiança.

Quan escoltes a la persona que tens davant te n’adones que estàs treballant a partir de la confiança que generes amb ella. Ella t’està confiant un moment de la seva vida que és únic i com tots sabem segurament complicat, preocupant i íntim.

Nosaltres amb el nostre treball de formiguetes som grans coneixedors dels sentiments personals i familiars, de les seves relacions, dels seus punts forts i no tant forts. Tot allò que intervindrem o deixarem d’intervenir afectarà en la dinàmica d’aquelles persones que es poden assemblar més o menys a nosaltres. Són persones i un dia o altre nosaltres podem estar al seu lloc.

Em puc imaginar tenint 80 anys i estar parlant amb la meva treballadora social i ric perquè me la imagino i em pregunto: Em sabrà entendre? Creurà que són tonteries allò que li estic dient? Li tindré confiança? (si no li tinc no hi tornaré més); Respectarà la meva voluntat? Vetllarà per mi? Em farà preguntes que em faran pensar o em donarà la resposta ella? (seré gran però no estúpida); Em mirarà i m’escoltarà?

I ja no goso ni pensar si mai necessito alguna informació, suport o orientació d’una treballadora social davant d’una malaltia o problema important d’algun familiar. Ja cal que m’atengui bé perquè en aquests moments estaré molt tova, molt preocupada, molt angoixada, potser no seré coherent i necessitaré comprensió, fermesa i molta mà esquerra. Necessitaré que ens vegi com a persones, amb tota la nostra complexitat i en trauré molt més profit si treballa conjuntament amb els professionals que en aquells moments ens envoltin.

Si arribo als 80 o 90 anys, m’ avergonyiré de dir-li a la meva treballadora social que jo també ho vaig ser?

Tots podem ser usuaris del nostre servei; tots, un moment o altre de la vida, hem necessitat un cop de mà. Estic disposada a continuar donant cops de mà, o cops de colze, en moments difícils com l’actual?

Aquesta és una professió de rigor i seriositat. La nostra intervenció, juntament amb la d’altres companys de professions diferents, permet, amb esforç i professionalitat, millorar la qualitat de vida de les persones per les quals treballem. Això no és un tòpic, no és un dir per dir. Moltes vegades ho aconseguim i, per la manera de ser, ens costa valorar els nostres petits èxits, la suma dels quals són l’èxit del nostre equip.

Moltes preguntes i cadascú trobarà les seves respostes.

Anna Maria Pijuan és treballadora social del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa

Comparteix

(13) Readers Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *