Bloc — 05 novembre 2012

“Tres maneres de dir ètica” és l’article que ha escrit el professor Joan Canimas i amb el qual ha col·laborat amb el bloc del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa (CASG). Canimas ha participat en diverses sessions de formació per a professionals dels serveis socials que volen implantar espais de reflexió ètica, entre els quals hi ha el CASG. 

Una bona manera de començar a parlar d’ètica és conèixer i concretar els diferents usos que fem o podem fer d’aquesta paraula. N’hi ha tres de principals.

El primer i més estès és utilitzar-lo com a sinònim de moral. Per exemple, quan diem “això no és ètic” per assenyalar que quelcom és moralment incorrecte. Això se sol fer perquè molta gent se sent incòmode amb la paraula moral i prefereix substituir-la per ètica. No diferenciar entre ambdós conceptes no té cap problema en el dia a dia, però quan cal afinar prim ens pot embolicar.

És per això que en àmbits acadèmics se sol diferenciar entre moral i ètica: “moral” és emprat per a referir-se als valors, principis, normes, preceptes i actituds relacionats amb el que es pot considerar una vida i accions bones i justes (aleshores es parla, per exemple, de morals laiques, musulmanes, cristianes o budistes); i «ètica»es reserva per a la reflexió que fonamenta, orienta o proposa canvis raonats en la moral (aleshores es parla, per exemple, d’ètiques teològiques, kantianes, conseqüencialistes o procedimentals). És per això que de l’ètica també se’n diu filosofia moral, és a dir, reflexió sobre la moral. En aquest sentit, seria incorrecte parlar de «codis ètics» i caldria fer-ho de «codis morals», «codis deontològics» o «marcs normatius».

El tercer significat del terme ètica és més antic i fonamental. Més antic perquè abans que el terme grec éthos, que va ser traduït al llatí per mos moris,  signifiqués “comportament”, “hàbits”, “costums”, “caràcter”, “manera de ser”, volia dir “residència”, “estatge”, “lloc on s’habita”. D’aquí que alguns autors considerin que parlar d’ètica és parlar d’una manera d’estar en el món, d’ésser-en-el-món, d’ésser-hi. Per aquests autors, confondre ètica i moral o considerar l’ètica com una reflexió sobre la moral impedeix pensar i experimentar l’enorme superfície que l’habitança ens obre. Per exemple, aquesta possibilitat de pensar i experimentar l’ètica fa eixir una nova forma de considerar la responsabilitat: qui se sap en el món no pot sostreure’s a la presència de l’altre, siguin persones, animals, plantes o elements i, per tant, no pot ser mai un arresponsable. Sempre dóna resposta, ja sigui amb la indiferència, la violència o la cura.

De vegades m’agrada pensar que quan diem “això no és ètic” no ens referim simplement a un “això no és moral”, és a dir, que no acompleix els valors, normes, preceptes o actituds establerts, sinó a quelcom molt més fonamental i, per tant, senzill: a què és una actitud de qui, tot i tenir les condicions per saber-s’hi, no se sap en el món i amb allò que hi habita i configura. Perquè saber-se en el món és saber-se amb l’altre i tenir-ne cura.

Joan Canimas i Brugué és professor de filosofia a la Universitat de Girona i membre de l’Observatori d’ètica aplicada a la intervenció social, psicoeducativa i sociosanitària.

Comparteix

(2) Readers Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *