Un dia a la feina

Sóc treballador de transport adaptat . Per si encara hi ha gent que no sap què fem, us en voldria fer cinc cèntims:

El transport adaptat consisteix a portar la gent gran, gent que té problemes de mobilitat o senzillament altres patologies, als centres de dia o geriàtrics de la nostra comarca.

Avui és un dia com d’altres i em dirigeixo a la feina. Primer passo pel local a buscar el vehicle que faré servir i vaig a Creu Roja. Em preparo i espero a que vinguin els companys i el coordinador , perquè ens doni les novetats del dia.

Ja estic de camí, a la carretera de les Preses, i la Dolors ja em deu esperar:

– Bon dia Ramona, com va la Dolors?
– Com sempre… Sí, ja pots comptar, amb els seus “Ai mare de déu senyor”, etc.
– Apa, doncs, fins al vespre. Adéu!

M’acomiado de la jove de la Dolors mentre me l’enduc de bracet i iniciem les nostres converses matinals…

Després recullo la Teresa i l’Isidra, que viuen a la Vall d’en Bas, i com cada dia comencen a parlar: l’una parla del temps i l’altra li contesta, fent broma, que ella no voldria ser tant de temps aquí i que el de dalt s’ha descuidat d’ella. Fan molt de riure, són un xou!

Continuem fins a les Planes d’Hostoles. Avui en Miquel no ha passat bona nit i la seva dona ja m’ha donat l’encàrrec per al centre: espero no descuidar-me’n. El saludo amb alegria i, au!, ja podem anar tirant.

Les treballadores del centre de dia ja ens esperen i m’ajuden a baixar tota la gent, i torno a marxar per fer més viatges. “Que en sou de trempats”, diu la Natàlia. Com sempre intercanviem quatre paraules i ens acomiadem desitjant-nos un bon servei. Ah!, per cert, ja els he comentat que en Miquel no havia passat bona nit.

El dia a dia fa que les persones que són als centres s’hagin convertit també en “companys i companyes de feina”.

Una bona comunicació entre els diferents centres i serveis que atenen les persones garanteix una millor atenció als usuaris. La nostra professionalitat no afecta només la conducció, sinó el tracte amb persones i tot el que això implica (familiars, treballadors, domicilis…).

A la tarda el recorregut és a l’inrevés, del centre a casa, i m’acomiado dels usuaris amb un “Fins demà!”.

Aquesta feina és molt enriquidora des del meu punt de vista. Poder tractar amb els nostres avis, persones que varen aixecar el que és ara la nostra societat, i poder-les ajudar a sortir de casa, perquè així es puguin relacionar amb altres persones de la seva edat i donar-los una millor qualitat de vida, és, si més no, una feina que m’omple de satisfacció. La nostra gent gran el que volen és simplement que estiguem al seu costat, anar agafadets del braç i que els dediquem unes rialles i brometes. Inclús hi ha vegades que diuen “No m’ho hauria pensat mai de poder anar de bracet d’un noi tan jove“. I jo penso: “Serà per tu això, perquè ja començo a tenir una edat!”.I aquells petons quan els donem la rosa per Sant Jordi, quan és el seu sant o l’aniversari …I que contents i contentes que estan! Tot això són petits gestos que fan que m’agradi la feina.

Vaig tenir la meva àvia a més de 1.000 km de distància de mi i, tot i que de vegades venia de visita, no vaig poder gaudir-la. Potser és per això que ara gaudeixo de la gent gran en el meu àmbit professional. Gent gran a qui la nostra societat els deu molt.

Grans persones que em segueixen ensenyant cada dia moltes coses.

Francesc Melero, servei de transport adaptat de Creu Roja