Bloc — 15 gener 2013
article-accio-comunitaria

L’acció comunitària com a forma d’intervenció social està ressorgint en molts debats acadèmics, però també en l’orientació d’algunes polítiques de benestar actuals. La situació actual a la que ens ha dut la crisi econòmica que estem patint fa més evident que mai la urgència de cercar respostes a unes necessitats socials cada cop més complexes o, en altres paraules, noves respostes per a problemes vells però agreujats (Acebo Urrechu, 1992). Són diverses les veus que defensen que les noves formes de desigualtat social requereixen d’estratègies d’intervenció orientades a promoure un desenvolupament social inclusiu; d’enfocaments que prioritzin l’empoderament de la ciutadania, el treball en xarxa, la solidaritat, l’autonomia, la prevenció o la participació de les persones o col·lectius en les mesures d’inclusió que els hi afectin.

Al parlar d’acció comunitària, cal començar per advertir que no existeix unanimitat en relació al concepte més apropiat per a reconèixer l’ampli i heterogeni ventall de situacions, pràctiques o experiències que es poden identificar en aquest marc d’intervenció (Llena et al., 2009). Podem identificar accions comunitàries en àmbits tant diversos com un centre de salut, una escala de veïns o un projecte de transformació urbana. El comú denominador d’aquestes accions el trobarem en els seus objectius: la millora de la qualitat de vida de la població i l’increment de la justícia i la cohesió social. Si haguéssim de donar una definició del què és acció comunitària, podríem dir que es tracta d’una metodologia d’intervenció social que busca poder ajudar a què persones amb interessos comuns s’uneixin, puguin identificar les necessitats que tenen i impulsar projectes per donar-hi resposta conjuntament.

L’acció comunitària pren sentit en el moment que es proposa dinamitzar i enfortir els vincles socials entre aquells actors que conviuen en un mateix territori o àmbit institucional per aconseguir millores en la qualitat de vida de les persones (Carmona i Rebollo, 2009). Els processos comunitaris es caracteritzen per sustentar-se en dues dimensions igualment importants: la dimensió substantiva i la dimensió relacional. Un dels principals reptes de l’acció comunitària és la transformació social d’un context marcat per l’accés desigual a les esferes d’inclusió social (educació, treball, salut…), a través d’un canvi en les maneres de relacionar-nos entre els actors implicats, apostant per la participació ciutadana, el treball en xarxa o la cooperació entre administracions. Tal com afirmen Ferran Cortès i Marta Llobet (2006), “els processos d’organització comunitària poden actuar com a espais constructors de ciutadania, a nivell simbòlic, però també a nivell operatiu i funcional”. D’aquesta manera es poden generar beneficis tant a nivell social, com a nivell individual entre les persones que participen de l’acció.

En molts dels treballs sobre acció comunitària es coincideix en remarcar el paper destacat de la figura professional. Cal dir, no obstant, que d’accions comunitàries se’n poden iniciar des de molts sectors i per part d’actors diversos (administracions, tercer sector, ciutadania) i, per tant, no exclusivament per professionals. Fet aquest aclariment, en aquest article ens centrem en el rol del professional de l’acció comunitària [1] al referir-nos a aquelles accions desenvolupades per professionals de la intervenció social, ja siguin educadors, treballadors socials, sociòlegs… i és que, precisament, una de les característiques de l’acció comunitària és que són diverses les disciplines que s’ocupen d’aquesta intervenció.

Taylor i Presley afirmaven que la professió de treballador comunitari no és una feina com qualsevol altra, sinó una professió dedicada a incrementar l’experiència ciutadana i la capacitat de la població per intervenir sobre aquelles circumstàncies que els afecten. Així, els treballadors comunitaris estimulen i donen suport a la població per organitzar-se i impulsar un projecte col·lectiu. Els professors Manel Barbero i Ferran Cortès (2005) dibuixen al treballador comunitari com un professional polivalent i amb amplis recursos, capaç de desplegar diverses habilitats al llarg del procés comunitari. Entre altres funcions, li destaquen el rol d’assessor, facilitador, mediador, estimulador, defensor, comunicador, guia, expert, formador o organitzador. Des de la nostra experiència, considerem que el més important en tota intervenció professional és que, en el conjunt de coneixements, estratègies i mitjans posats en pràctica, es respecti el principi de procés democràtic i inclusiu orientat a la mobilització ciutadana i al desenvolupament de l’autonomia de les persones, de les institucions i les comunitats en (amb i per) les que s’intervé.

[1] A diferència d’altres països com Canadà o Estats Units, al context català i espanyol no hi ha unanimitat en la designació d’aquests professionals, tot i que, per sobre d’altres denominacions, predominen els termes treballador comunitari o tècnic comunitari.

Marta Ballester Frago

marta.ballester@ub.edu

Desembre de 2012

Comparteix

(1) Reader Comment

  1. M’ha agradat molt aquest escrit! moltes gràcies per compartir-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *