Any nou, planificació nova

Com cada any, a la majoria de les organitzacions, aquesta és una època en què l’avaluació i la planificació prenen una especial importància. Encara que sembli estrany, ni que es tracti d’una vegada a l’any, retornen a les nostres orelles paraules que durant l’any es mantenen en un segon pla, com ara indicadors, memòria, objectius, dades, interpretació qualitativa, impacte, etc.

L’Administració Pública actual és filla de l’administració burocràtica que tant bé va descriure Max Webber al segle XIX. Una administració feixuga, orgànica, jeràrquica i obsessionada en els procediments, enlloc dels resultats. Una administració que basava gairebé en exclusivitat la seva eficiència en el seguiment estricte dels procediments establerts, la qual cosa convertia al treballador públic en un simple autòmata que s’havia de limitar a complir amb allò que el procés establia.

Afortunadament, aquest model d’administració pública ha anat evolucionant i són cada dia més les veus que reclamen un nou model d’administració en la qual paraules com innovació, creativitat o flexibilitat siguin cada vegada més familiars. Iniciatives com la Xarxa d’Innovació Pública o l’estudi “Els motors de la innovació pública”, coordinat pel catedràtic de Ciència Política  de la UAB, Quim Brugué, demostren que s’estan fent passos per avançar cap a un nou model d’administració.

Avaluar i planificar són dues cares d’una mateixa moneda. Planifiquem per arribar a una destinació concreta i avaluem per comprovar si realment hi hem arribat, i de quina manera ho hem fet. Les administracions públiques en general i els serveis socials en particular són poc propenses a l’avaluació i la planificació. Si bé és cert cada vegada més les administracions estan fent esforços per millorar en aquest àmbit (vegeu, entre altres, iniciatives com els Plans d’acció local en matèria de serveis socials) és cert que encara hi ha dèficits, limitacions i aspectes que dificulten la seva interiorització en la pràctica quotidiana.

Un dels aspectes que limiten l’avaluació és que habitualment s’ha entès com a sinònim de control, i el control com un element de càstig cap a aquells que no complien amb el que se’ls demanava. Per contra, l’avaluació s’hauria d’entendre com un instrument de millora de les nostres actuacions. Només si avaluem els resultats i els impactes de les nostres intervencions podrem assegurar que estem assolint el que ens plantejàvem, podem detectar les disfuncions que es produeixen, podem introduir millores, etc… I és que l’objectiu de qualsevol intervenció pública no és cap altre que transformar una realitat existent per millorar-la.

A més, l’avaluació hauria de ser un element de rendició de comptes i transparència cap a la ciutadania, dues pràctiques molt poc habituals encara ara a les administracions.

Una altra de les limitacions que dificulten l’avaluació i la planificació són les limitacions metodològiques dels professionals. Aquest fet dificulta que es portin a termes projectes d’avaluació i planificació ja que exigeixen temps, capacitats i habilitats. A més, calen entorns organitzatius que ho afavoreixin, que animin als professionals i que els demanin projectes d’aquest tipus.

Finalment, cal tenir en compte que hi ha determinats àmbits, com els serveis socials, en els quals es fa difícil avaluar l’impacte de les actuacions. I què vol dir impacte? Doncs, en qualsevol intervenció podem mesurar els resultats; per exemple, si organitzem un curs per promoure les capacitats dels pares i les mares per educar els seus fills, podem afirmar que s’han fet x cursos amb l’assistència de x pares i x mares. Però, aquest resultat, més enllà d’informar-nos sobre l’assistència,  ens garanteix que s’han complert els objectius que es perseguien? Com podem conèixer l’impacte, que no és res més que saber si els pares i mares tenen més recursos i capacitats per educar els fills i que efectivament ho fan millor? Com podem saber que la millora –o l’empitjorament- es deu a la nostra intervenció, i no pas a altres factors?

Tot plegat, complex. Però no per això s’han de fer passos enrere. Tot el contrari. Ens queda molt camí per córrer i entre tots plegats –sense que cadascú faci la guerra pel seu compte- hauríem de ser capaços d’avançar per construir una administració pròpia del segle XXI.