Bloc — 04 maig 2020

Aquests dies de confinament, de carrers mullats, de fer feina des de casa, d’estar davant una pantalla a prop de la finestra i sentir el ritme de la pluja, me’n vaig cap a dins i sento l’enyor d’unes abraçades.

Per la tasca de la meva feina he acompanyat telefònicament a gent gran, alguns viuen en família, d’altres estan sols i són avis i àvies que tenen els seus nets, residents en centres d’infància.

Una vegada hem sortit de l’impacte dels primers dies: ells i jo, les converses telefòniques esdevenen més reposades. La mort tan a prop en el nostre entorn, ens col·loca en una dimensió més real com a persones. Ens aproxima emocionalment i tira a terra, en un plis, estructures de relació amb les que havíem funcionat fins ara. En les trucades telefòniques, per sort, passa el mateix, es desdibuixen els rols i el contacte a l’altre costat del fil esdevé sentidament franc.

En aquesta nova dimensió del temps que ens ha transportat el virus, la persona gran esdevé una vegada més un mestre, per gran i viscuda. Percep amb nitidesa l’experiència i sap que el COVID amb el seu afany d’anar-nos despullant de moltes coses ens ha deixat en l’epicentre del que soms. I el que tenim i soms acaba sent força el mateix.

Sense dir-nos-ho intuïm que la trucada esdevé molt més plena de sentit que qualsevol trucada de seguiment, abans del confinament. Ens preguntem per la salut, pels nostres i entrem amb matèria, amb una sensibilitat exquisida, això sí per part d’ambdós. S’aguditzen els cinc sentits i els sentiments, estem tocant el més real. Apareix el que és vital en aquell moment present. I l’avi d’en Sergi o de la Núria em parla del què li manca a casa en solitud, de les angúnies que sent pel que ens ha tocat viure i del què s’estima de veritat i encara que ja ho sabia, ara hi pot posar paraules.

M’adono que acaba sent comú que la persona gran revisi relacions i ho fa discernint des del que es valuós com a vincles, amb lucidesa mental.

Des de l’enyor real d’estar separats dels seus, apareix en la conversa la necessitat de l’abraçada. S’anomena una i altra vegada, en cada trucada, sense pudor ni vergonya. Es troba a faltar l’escalf, el contacte, l’intercanvi de mirades que s’hi dona.

I és que en aquests dies de distàncies, m’adono del poder de les abraçades, aquelles que ens calmen i ens retornen a nosaltres mateixos, aquelles que ens confinen en un espai segur, dins el nostre cor. Aquelles que tenen el poder de fer-nos sentir que l’altre ens deixa entrar endins, en el seu de cor.

I amb tot això bullint, la conversa telefònica amb l’avi d’en Sergi esdevé plena de significat pels dos.

Pressento que cal honorar més als grans. Aquests dies ells són un portaveu del què ens manca. Han visibilitzat el que no està funcionant del nostre sistema sòcio-sanitari, sense pretendre-ho, amb les seves pèrdues ens han apropat al nostre dolor i tendresa. Ens han posat a flor de pell uns sentiments, que soterrats per la nostra voràgine quotidiana no els percebíem. Estan essent catalitzadors perquè ens qüestionem els nostres vincles, amb qui volem viure a partir d’ara, o qui ens cal tenir més a prop. Cal ser agraïts amb els grans, es posen al servei, per mostrar- nos el que no tenim resolt, encara.  

Comparteix

(2) Readers Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *