Bloc — 03 agost 2020

Amor, presència i acceptació: aquesta és la mirada amb la que reconeixem als infants, una mirada amorosa que els protegeix i els reconeix, un amor incondicional, que no defuig de dificultats, s’hi abraça, les accepta, les alimenta, … neixen experiències, es creen aprenentatges.

L’estima vesteix la presència, el ser, el ser-hi estimant, el «pots comptar amb mi», l’estic aquí, el vés caminant, vés avançant, jo camino amb tu, em veus i no em veus, hi sóc.

Hi sóc i et veig, t’accepto en la teva globalitat, amb la teva globalitat.

 T’accepto a tu, accepto la

 teva essència.

lA bEA BALLA

Aquesta seria la base de l’acompanyament, un acompanyament recolzat en l’esperança i la confiança, un acompanyament que és possible perquè es sustenta en la MIRADA POSITIVA: NOMÉS CREIX ALLÒ QUE ES MIRA, on centres la mirada és on reconeixes, si mires veus, si reconeixes respectes, descobreixes i connectes.

 És a partir de la connexió, de la presència, de la mirada positiva que podem reconèixer, descobrir, talment identificar elements que donen aire en moments d’ofec.

T’accepto a tu, la teva essència, veig les teves accions, busco el foc que les alimenta, el veig: no estàs reconegut, et falta mirada, et miro, et veig, hi sóc, hi sóc, hi sóc, i et torno a veure, i et miro, i m’ensenyes i et descobreixo, et reconec, tracem camí, caminem junts, t’acompanyo, hi sóc i em veus, hi sóc i no em veus, hi seré, camines amb força, hi som, no ens necessites, serem aquí per si mai vols tornar.

Necessito abraçada

Segurament hi ha moltes altres maneres per descriure l’acompanyament socioeducatiu, descripcions tècniques, aquestes eines l’ensenyen, el visualitzen, … amb aquestes línies es pretén que es pugui SENTIR, sentir què és acompanyar. La càrrega de vivència, de víscera que s’hi exposa, que s’hi implica, és tanta!! que em fa pensar que l’acompanyament com el vivim és quelcom inexplicable, és quelcom que es viu i s’aprèn, és quelcom que surt de les entranyes, si bé es pot construir en la ment, es pot treballar amb el fent, no es pot donar ni pensant ni volent, es dóna sentint. L’EDUCACIÓ ÉS UN ACTE D’AMOR, amb presència i paciència, amb espera. Amb temps.

 Totes les persones, totes, tots, únics i irrepetibles, amb el nostre entorn, la nostra història, els nostres recursos, …sobretot les nostres VIVÈNCIES, no el què vivim, EL COM HO VIVIM…

emocionari

 

Al llarg dels anys es recullen encàrrecs, cartes de bones intencions, tots ells amb afany de millora; millora des d’una òptica, l’òptica de qui encarrega, un encàrrec que persegueix una voluntat.

La demanda de control no es concep dins de l’acompanyament, controlar no és acompanyar, acompanyem en llibertat, en capacitat d’elecció, en redescobrir-nos. Fiscalitzar no permet connectar, defuig de la mirada positiva, posa l’accent en allò que l’òptica normativa no concep, no accepta, no pot validar, allò que fa por…

Acompanyar és un acte d’amor, el control és un acte de possessió, si estimes respectes, si posseeixes tens, si tens et sents amo, si ets amo treus valor, si treus valor treus autonomia, sense autonomia no hi ha camí.

 

Grans dosis d’amor dins d’un continent, sense continent l’amor es desborda, es descontrola, emergeix i es fon, deixa de ser amor rebut, percebut, marxa del sentir i s’instal·la en el dir.

 

El límit, límit educatiu ni diem, que no és més que el fre, les pautes que faciliten la convivència, la integració, la inserció, l’acceptació d’un PROU quan estàs desbordat, d’un aturador, un límit que dóna estructura, dóna seguretat, estabilitat física i emocional. Et situa. Conté. És el continent.

 

Aquest límit que estructura el brindem des de fora, amb l’ordre, les seqüències, la bellesa… en edats més primerenques, es posa molt de relleu en l’espai, l’espai com a un agent educador: aporta ordre-estructura, bellesa i autonomia. És per això que en les llars d’infants trobem aquells escenaris tan bonics, amb tons neutres, lleixes amb games cromàtiques, mobiliari a l’alçada de qui n’ha de fer ús, ordre i senzillesa, bellesa pràctica. Aquest ordre ens connecta, ens arrela, ens dota de serenitat i ens ajuda a desenvolupar-nos amb seguretat, física i emocional.

 

No soy perfecta

 

A mesura que anem creixent, ja tenim integrada la base de la nostra estructura, el nostre ordre. L’equilibri entre amor i límit ens educa, ens prepara per afrontar amb autonomia les exigències de l’edat adulta. Aquest equilibri pot passar per moments de crisi, durant tota la infància, sobretot durant l’adolescència: la presència, el ser, el ser-hi; la nutrició emocional – la mirada amorosa amb reconeixement, amb respecte – és la que ens mantindrà connectats, la que alimentarà el vincle, ens farà sentir estimats i permetrà recuperar la calma en moments futurs. El paper del límit en aquests moments de crisi és el de donar seguretat, és PROTEGIR, mirem allò imprescindible, allò necessari, hi haurà dies en els que aparcarem el modelatge i ens centrarem en la protecció, mínim de mínims, per poder seguir acompanyant des del respecte, des de la proximitat, donant temps, donant autonomia, acompanyant en l’assumpció de responsabilitats.

 

No lluitem en contra de  …,

no canviem allò que…

acompanyem, reconeixem i alimentem …

NOMÉS CREIX ALLÒ QUE ES MIRA

creixem?

 

Ens dediquem a la complexitat de les relacions, de l’acompanyament, de la infància, de l’adolescència, de la família,

DEL VINCLE, DE LA PERSONA.

Connectem cap a un mateix, cap a l’entorn i cap a l’esperança.

MIREM

amb una mirada sensible, esperançadora i positiva

HI SOM

SUPERPODERS

 

Judit Bufí, educadora del SIS

Comparteix

(0) Readers Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *