PROU VIOLÈNCIA MASCLISTA

Aquest any sis dones mortes només a Catalunya, a mans de les seves parelles o exparelles… Anònimes per molts de nosaltres, amb nom i cognoms per les seves famílies.  Això és només una frase, un titular. El llegim i el deixem passar.

La pandèmia, la Covid, ens ha demostrat que som una societat capaç de lluitar contra un virus que ens ataca i ens destrueix de forma massiva. Hem posat temps, diners, hem parlat cada dia sense parar sobre el tema, hem pres mesures de protecció i en menys de dos anys hem generat no una, sinó diferents vacunes. Són la solució definitiva? Potser no, però està clar que estan servint per neutralitzar considerablement el virus.

Tot això ens ha fet pensar que potser hem d’abordar les violències masclistes com un virus. Dedicar-hi els mateixos esforços, recursos i energia. Està clar que aquesta societat quan vol lluitar, lluita i aconsegueix resultats.

En tot aquest temps, tothom tenia clar que el que s’havia de posar al centre per poder erradicar-lo era el virus. Ningú s’ha plantejat que només cuidant a les persones malaltes o prenent mesures de protecció faríem prou.

Potser amb les violències masclistes també hem de fer aquest pensament.  El focus, la mirada, l’atenció i la pressió també s’ha de posar en els que agredeixen, en els que maten, violen, assassinen.

Estem cansades de protegir-nos, de tenir por pel carrer, de parlar entre nosaltres des de la ràbia,  la impotència i la desesperació. Podríem fer el mateix que ells, podríem matar,  violar, assassinar, però nosaltres decidim no fer-ho.

Volem viure i educar els nostres fills i filles en una societat sense pandèmia, sense covid i també sense aquest patriarcat que continua matant dones impunement i on, en comptes de mirar directament als ulls de qui agredeixen, continuem fent abaixar el cap a les agredides.

Assumim quasi irremeiablement que les dones hem sigut, som o serem, víctimes d’alguna agressió masclista al llarg de la nostra vida, però ens ofèn considerar que la majoria dels homes han agredit en algun moment de la seva vida o podrien ser potencials agressors en un altre moment o situació. Quan parlem de les dones tenim una mirada col·lectiva, més enllà de les particularitats, ens podem reconèixer les unes en les altres, en canvi quan parlem dels homes sembla que costa introduir-hi una consciència col·lectiva i es converteix en una qüestió individual (jo ho faig o no faig, jo sóc o no sóc…).

Necessitem que aquesta lluita sigui cosa de tothom, homes i dones, com hem fet amb la pandèmia Covid. Només així, arraconar als agressors serà possible.