La governança de les polítiques per a la gent gran

Aquest juliol el Consorci ha participat en la I Jornada: Les universidades en la dècada del envejecimiento saludable organitzada per la Universitat de Girona.

La sessió es va centrar en el nou paradigma de governança de les polítiques per a la gent gran.

L’augment de l’esperança de vida és una gran notícia que implica un gran repte social: transformar els models econòmics, socials i sanitaris per adaptar-se a una població que es mantindrà activa i implicada socialment durant molts més anys.

Catalunya i Espanya presenten una “demografia de frontera” (alta esperança de vida, baixa fecunditat, gran immigració), creant un terreny desconegut i el repte de mantenir societats cohesionades.

La ponència de la directora del Consorci, Teia Fàbrega, es va basar en quatre eixos fonamentals per poder treballar aquest repte: Redefinir el concepte de vellesa. L’envelliment és un procés natural i individual al llarg de la vida. Les polítiques públiques han de tenir una visió transversal de cicles de vida, no determinada per l’edat cronològica, reconeixent la capacitat d’aportació de les persones grans a la societat. Les polítiques actuals s’adapten lentament, sovint infantilitzant i homogeneïtzant les persones grans.

El reconeixement de la diversitat. No es pot homogeneïtzar el col·lectiu de persones grans. La longevitat farà coincidir generacions molt diverses. Cal incorporar la diversitat cultural (migrants, reagrupaments), territorial (rural vs. urbà) i de condicions de vida (desigualtat econòmica i de salut). Les polítiques públiques han de ser flexibles i centrades en la persona.

La necessitat de polítiques transversals. Les polítiques per a persones grans no han de limitar-se als serveis socials. Els àmbits sectorials (salut, mobilitat, habitatge, cures, urbanisme, mercat laboral, educació) han d’incorporar el canvi demogràfic. Cal emfatitzar la prevenció, la promoció de l’autonomia i repensar les transicions entre etapes vitals.

Atenció a les situacions de dependència. L’augment de persones molt grans comportarà un increment de les necessitats de cures. Cal un nou abordatge de les cures de llarga durada, amb més implicació pública i models integrals/comunitaris. La dependència actual de les famílies (especialment dones) és insostenible. Les persones volen envellir a casa, fet que requereix serveis domiciliaris, adaptació d’habitatges, noves tecnologies i models de convivència comunitaris. Uns reptes que cal abordar des d’aquest moment, perquè la fragmentació de les relacions comunitàries porta implícit el sentiment de solitud de les persones grans i la pèrdua dels vincles amb la comunitat. Cal doncs invertir en polítiques públiques que posin el focus en crear comunitat.