El dia a dia d’una persona sorda

Has pensat mai com és el dia a dia d’una persona sorda?

Hem parlat amb persones sordes de la comarca de la Garrotxa i ens han explicat unes quantes anècdotes del seu dia a dia perquè les compartim. N’hem recollit algunes:

Cada dia m’haig de despertar a les 07:00 per anar a treballar. No puc fer tard. Haig de posar el despertador. Però el meu no sona com el teu. El meu despertador fa llum a l’habitació. És el meu despertar.

Fa uns dies, quan vaig arribar a la feina, vaig veure un cartell que informava que hi havia una reunió amb tots els treballadors de l’empresa. Hi vaig anar. Primer va parlar l’encarregat i després la resta. Vaig veure que discutien. Però no sé de què van parlar i tampoc a quins acords van arribar. Ara vénen les vacances. Resulta que com que jo no vaig escollir els dies el dia de la reunió, m’hauré d’esperar a fer-les després de l’estiu, quan tothom ja les hagi fet.

Plegant, m’agrada anar a comprar. Normalment vaig a la botiga del barri. Allà em coneixen i ens entenem. Però també tinc ganes de variar. Vull anar a la botiga nova del barri del costat. Em vénen molt de gust unes faves cuites. No es veuen al mostrador però la senyora de davant meu ha marxat amb una ració. Les deuen tenir a la rebotiga. Li intento explicar amb senyals que vull faves. El senyor de la botiga no m’entén. Acabo agafant la patata i mongeta que té al mostrador.

Vaig a casa. Entro i començo a preparar el sopar: les patates i les mongetes. De cop veig que sona el timbre de casa. No és que soni: el timbre de casa meva no sona. En un lloc molt visible del passadís hi tinc un llum que s’encén quan algú fa sonar el timbre de casa. Per saber qui hi ha a la porta de baix a l’entrada he fet posar un intèrfon amb imatges. És la veïna.

M’han enviat una carta des de recaptació de l’ajuntament. No entenc ben bé què diu, alguna cosa d’uns diners de l’IBI que jo ja fa temps que tinc autoritzat perquè m’ho cobrin pel banc. Per si de cas demano festa a la feina i una intèrpret de llengua de signes perquè m’acompanyi fins a l’ajuntament i així poder-ho aclarir. Quedem pel cap de 15 dies perquè no té dies lliures abans. Quan anem a l’ajuntament resulta que només era una carta per comunicar-me quan s’efectuaria el cobrament de l’IBI d’aquest any.

Encenc el televisor. Un dels meus fills és oient, per tant a casa el tenim en volum. Però quan se’n va i deixa el televisor jo no sé en quin grau de volum està ni puc saber si està massa alt o massa baix, o… Algun dia la veïna m’ha cridat l’atenció perquè diu que el volum és massa alt.

El meu fill petit té sordesa. Juga sovint amb les seves cosines oients a místric (cuit i amagar). Cada vegada el troben a ell primer. Molt enfadat, un dia va parlar amb una de les cosines. “Per què quan juguem al joc sempre em trobeu a mi primer, tot i que m’amago igual que els altres?”. La cosina li va dir: “És culpa teva!”. El meu fill li va demanar per què. Resulta que per amagar-se havia corregut tant que, un cop a lloc, la respiració tan forta el delatava. Qui parava sentia la seva respiració i de seguida anava a buscar-lo.

Recordo que de petit a la meva família li agradava molt anar d’excursió. Els meus pares no em deixaven anar a buscar bolets amb ells a la muntanya. Però el meu avi insistia que sí que hi podia anar, sempre que portés un xiulet. Em deia que només l’havia de bufar si em perdia o em feia mal. Jo no entenia per a què servia. Un dia, pel carrer, vaig pensar de bufar el xiulet. I ho vaig fer. De seguida vaig entendre per a què em serviria a la muntanya: tota la gent que passava pel carrer es va girar i em mirava.

Quan era petit m’encantava que la mare em deixés anar a comprar el pa. La mestressa de la botiga era molt amable i els veïns amb qui hi coincidia, també. Tots ens esforçàvem molt i aconseguíem comunicar-nos. Ara he crescut, ja no sóc aquell vailet petit i graciós, i quan la mare em demana que vagi a la fleca no hi vull anar. Tinc molta vergonya i ho passo malament. És el mateix context i hi continua havent la mateixa gent, però ara ja no aconseguim comunicar-nos com abans ni la seva expressió facial transmet l’amabilitat i dolçor d’abans.

Has pensat mai com seria el món si de sobte tothom t’entengués i et tractés pel carrer a través de la llengua de signes?

Agrupació de persones sordes de la Garrotxa i servei d’Atenció a la Comunitat del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa

[divider top=”0″]

Llibre d’interès: Cultura sorda. Así somos. Anécdotas de la comunidad sorda. Roy K., Samuel K. I Thomas K. Holcomb.

Anècdotes descrites que intensifiquen la comprensió i empatia sobre com la pèrdua d’audició afecta una persona i modela la seva actitud i la seva visió del món. També mostra com reaccionen la majoria d’oients quan les seves vides es creuen amb la de les persones sordes, i com les seves idees preconcebudes i prejudicis influeixen en les seves reaccions davant la sordesa.

[divider top=”0″]

Font del vídeo: www.es.finance.yahoo.com
Font de la imatge destacada: Learning sign language de daveynin a Flickr sota llicència Creative Commons