Sistema d’aferrament i resiliència

Durant aquests últims mesos alguns professionals del Consorci hem tingut l’oportunitat de poder estar presents en unes sessions relacionades amb la vinculació afectiva conduïdes per en Jorge Barudy, un referent pel que fa a la teoria del sistema d’aferrament. Aquest escrit que comparteixo no descriu res de nou sobre la teoria del que ja s’ha dit i s’ha editat en llibres i manuals però vol ser un petit resum d’allò que hem parlat i sobretot vol donar un aire positiu al treball que fem els professionals del camp social i educatiu que treballem amb la infància i l’adolescència que han patit i pateixen mals tractes.

Parlo de tres conceptes que considero importants i necessaris a l’hora de poder entendre i treballar amb infants i adolescents víctimes de violència: sistema d’aferrament, resiliència, treball educatiu i tècniques a utilitzar. Pel que fa el primer concepte, cal tenir present que un nen o una nena víctima de mals tractes té moltes probabilitats de presentar una alteració del sistema d’aferrament; per això, potser, és important descriure breument la teoria de l’aferrament.

Bowlby va ser un dels pioners en aquesta teoria; els seus descobriments van ser simples però alhora trascendentals; els nadons neixen amb un equipament conductual, programat biològicament, per vincular-se a l’adult, això els garantitza la seva supervivència. Si l’adult li proporciona al nadó la cura necessària i és sensible en captar les seves necessitats i les satisfà adequadament, el nen creixerà de manera segura i sana. El contrari, si els adults cuidadors són insensibles, negligents, inconstants o incoherents i no satisfan degudament les necessitats del nadó, aquestes conductes porten com a conseqüència un creixement inadequat.

Posteriorment, Mary Ainsworth i d’altres van avançar notablement en aquesta teoria i mitjançant el Test de l’Estrany van detectar tres models de reacció característics quan una mare abandona el seu nen. Més endavant, Main i Salomon, van detectar un quart model mitjançant aquest test abans esmentat. Allò rellevant és que les conductes d’aferrament perduren fins a l’edat adulta i es traspassen de generació en generació a través del comportament de qui cuida als nens.

Els quatre tipus d’aferrament són els següents:

• Aferrament segur.autònom
• Aferrament insegur-evitatiu
• Aferrament insegur-ambivalent
• Aferrament desorganitzat-desorientat

Cal destacar doncs que els sistema d’aferrament que hem desenvolupat és importantíssim alhora d’establir posteriorment la relació amb els nostres fills i això condicionarà i marcarà sense cap mena de dubte les actuacions posteriors que fem al llarg de la vida. Pel que fa al concepte de resiliència, aquest és aplicable no només als nens sinó també als pares. La resiliència pot definir-se com la capacitat o recursos que tenim per mantenir un procés normal de desenvolupament encara que hagin viscut condicons difícils i altament extremes. La resiliència és un concepte dinàmic i interactiu no només individual i independent, sinó que és influenciable a les condicions de l’entorn.

Els factors que promouen la resiliència als nens són entre d’altres:

• Tenir un aferrament segur donat per aquelles persones de l’entorn immediat i que ha desenvolupat una cura adequada i una alta sensibilitat emocional i afectiva.
• Presa de consciència de la realitat individual, familiar i social, com més precoçment conegui el nen la seva realitat més capacitat tindrà per elaborar i integrar adequadament la seva realitat sigui quina sigui.
• Suport social, relacions informals, participació a activitats…
• L’escola i els processos educatius extrafamiliars.

Les capacitats resilients dels adults són entre d’altres:

• Oferir vinculacions d’aferrament sanes, compromeses, continues i incondicionals.
• Facilitar i participar en processos de presa de consciència i simbolització de la realitat familiar i social per molt dura que sigui per buscar alternatives de canvi.
• Ser capaç de proporcionar suport social, acceptar de ser, com a professionals, part activa de la xarxa socio afectiva del nen.

Per tant tots els professionals que treballem en contacte amb nens i nenes pares i mares víctimes de violència hauríem d’assumir un rol de suport i d’ajuda a aquells que no han tingut l’oportunitat de proporcionar-los factors segurs, sans, d’afecte, incondicionals. El treball que realitzem amb aquests infants, adolescents i famílies víctimes de violència hauria d’oferir un suport incondicional a la seva trajectòria vital, oferir espais segurs, sans, compromesos i continuats en el temps; en aquest sentit caldria plantejar-nos doncs, si els canvis de referència professional són profitosos per aquests infants, adolescents i famílies, ja que no ajuden a una visió transversal ni tampoc a la incondicionalitat de la qual hem parlat anteriorment.

El dubte doncs és on queda la protecció professional davant les situacions d’alta complexitat? La resposta la puc trobar en que des dels diferents llocs de treball s’ofereixi als professionals espais de reflexió de debat, de formació, flexibilització per tal de tenir present un aspecte tan important com és l’autocura del professional. Si som capaços de poder ser professionals referents serem tutors de resiliència ja que serem capaços de poder dotar d’algunes eines per poder fer front a situacions complexes.

Segurament, com diu Barudy, els resultats no seran immediats però en el llarg del temps aquestes persones sabran recordar aquells professionals i aplicar les eines posades al seu abast que han sabut estar al seu costat oferint tan sols el suport incondicional en temps de màxima dificultat; gestió professional altament complexa la que requereix aquesta aposta però que no podem obviar i que hem de tenir present; a mesura que aquesta convicció professional augmenti serem capaços de transmetre la màxima sinceritat i incodicionalitat; incodicionalitat entesa des de donar el màxim suport a saber posar límits i dir NO quan calgui.

Un altre concepte en què ha fet esment Barudy, el tercer que esmento, ha estat el concepte educa-terapueta. Tots aquells professionals del món educatiu i social que amb les seves tècniques, amb la seva presència, amb el seu dia a dia, amb el seu estar, amb el seu llenguatge donen confiança recíproca als infants, joves i famílies víctimes de maltracte, se senten escoltats i no jutjats, mostren respecte vers les actuacions que realitzen, troben espais per a poder expresar-se, espais de llibertat per posar nom a les emocions que sorgeixen, en definitiva posen totes les seves tècniques per tal de que els infants i joves poden anar adquirint de manera autònoma i desenvolupar la seva resiliència de forma segura.

Per tant, no podem obviar, com diu Barudy, que el treball que realitzem no és teràpia però sí que utilitzem eines terapèutiques per tal de poder donar suport a les famílies, fills i adolescents víctimes de violència.

Jordi Roca Mallarach, educador social i psicopedagog del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa