Sense records

Fa uns mesos algú em va parlar d’una persona d’Olot que ens podia donar un cop de mà en el disseny de l’itinerari sobre creences i religions; algú altre em va dir que sí, que i tant, que valia la pena intentar-ho; finalment una tercera persona em va facilitar el telèfon d’en Lluís Mallart.

En Lluís ens va rebre amb els braços oberts i de seguida ens vam adonar que la seva qualitat humana és un tresor que es manifesta tant en el tracte com en la seva trajectòria professional. En Lluís és d’aquelles persones a qui només cal trucar a la porta.

En Lluís Mallart i Guimerà (Barcelona, 1932) es convertí a l’antropologia després d’una llarga experiència a l’Àfrica com a missioner, i va esdevenir un  reconegut profesor, primer a França i més tard a Catalunya, on s’ha dedicat a formar noves generacions d’antropòlegs i a consolidar la seva pròpia obra catalana i francesa. És mestre i autor de referència en el camp de l’antropologia africana.

Entre altres fonts de saviesa va compartir amb nosaltres una de les seves últimes obres: un recull d’escrits anomenat “Memòria perduda, memòria per a tots” en el què parla sobre què podria significar per una persona perdre la memòria, o estar afectada d’Alzheimer o coses semblants. En commemoració del dia internacional de l’Alzheimer, a continuació trobareu el text “Sense records”,  un dels relats del recull. Durant els propers mesos podrem gaudir d’altres fragments del text a través del bloc del Consorci.

Queralt Bancells, tècnica del servei d’Atenció a la Comunitat del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa

[divider top=”0″]

Sense records

M’agradava recordar les coses del meu passat. Mirar fotografies en blanc i negre que m’oferien mil records. Eren imatges de coses llunyanes, d’éssers estimats. De cases i paisatges que el temps de tots ja s’ha emportat.

M’agradava mirar aquelles fotografies d’uns avis ben empolainats. Distingia un a un tots els parents llunyans. Algú m’escoltava i així es teixia la memòria familiar.

L’una darrera l’altra, les mirava. “Aquesta l’hauríem d’emmarcar,” seria un bon record per a tots plegats. Els records de la memòria són fràgils quan ningú els ajuda o es guarden en un calaix.

Al cap d’un temps torno a mirar aquella capsa de fotografies velles, els noms dels uns i dels altres ja no em venen al cap. Malgrat tot, les miro. El silenci d’aquelles imatges s’unirà poc a poc al meu no parlar. Ja no hi han records per a recordar.

[divider top=”0″]

Podeu descarregar el PDF amb el recull d’escrits sencer a la web de la Fundació ACE, a la qual en Lluís Mallart va cedir desintressadament els drets d’autor del text en reconeixement a la seva feina amb els malalts d’Alzheimer.