Bloc General — 18 maig 2020
BLOG MALESTAR

Per Eduard Carrera

L’últim mes hem vist com la nostra vida quotidiana feia una canvi radical. Hem passat de viure 24 hores amb connexió permanentment a la feina, els estudis o a la nostra vida dins i fora de casa, a viure 24 hores en connexió amb nosaltres i a les persones més properes dins de casa. Mai abans, ens havíem trobat un aquí i ara centrat en mirar-nos, observar-nos i escoltar-nos. Vivim un procés de tancament, en un món que fins ara era totalment obert. Podem estar en connexió amb qualsevol racó per més petit i llunyà que sigui, però en canvi estem tancats, atrapats, al nostre món sense poder sortir. I és en aquest punt, on el malestar es fa present.

Això em porta a pensar en converses que he tingut aquests dies. Parlant amb veïnes i veïns, m’adono que algunes persones no aguanten el malestar. Estan desesperades. Es repeteix una frase. Eduard, t’ho prometo, no sé que més fer. Estic desesperada. El seu malestar, em transporta al meu. Quan truco al meu pare, cada vespre, i el miro als ulls, sento que no el tinc pròxim. M’envaeix una sensació rara. Està davant meu, el veig, però el sento lluny. El trobo a faltar. Sé com està, però desconec com es sent. Quan em miro en relació al món que m’envolta ja no em reconec del tot. Tot canvia, i jo estic aquí, intentant mirar-me les ferides que ens obra la vulnerabilitat. El malestar.

“La herida es la apertura por la que entra el otro. Es también el oído que se mantiene abierto para el otro. Quien solo se instala dentro de sí mismo, quien se encierra en su casa, no es capaz de escuchar. La casa protege al ego de la irrupción del otro. La herida rompe la intimidad casera y narcisista abriéndola. Pasa a ser una puerta abierta para el otro”. Byung- Chul Han. La expulsión de lo distinto

Per contra, aquests dies també em venen al cap converses plenes de vida, on el malestar hi és present, però que en canvi la protagonista és la confiança. Sí, ha costat més de dos anys però ens en sortirem!!!. Aquesta frase que em vaig trobar un matí, és un mirall de com encara ara, en el malestar, també hi son presents les relacions de confiança. Perquè en el malestar hi és present l’altre. Ens és indispensable. Així doncs, el malestar ens transporta a realitats que generen trencaments o relacions de confiança, conceptes aparentment antagònics, fent aflorar una necessitat: la relació per damunt de totes les coses. Observo, miro i escolto, perquè necessito expressar i fer aflorar el meu malestar. Tenim la necessitat de compartir-lo, però ens amaguem darrera la mascara de la incredulitat. El món s’està trencant, i aspirem a amagar o apartar els malestars. I em pregunto: quan ens apartaran o quan tardarem a amagar-nos? Fins avui, aquelles persones que expressaven o portaven el malestar en el nostre dia a dia, en les nostres ciutats, se les apartava o construíem fronteres que les convertia en invisibles. Zygmunt Bauman, parlava de “residus humans”. Demà no hi haurà suficients parets per amagar-lo, fet que em genera una esperança: és el moment d’enfocar-nos al treball relacional. I aquí, es comencen a intuir 3 pistes o camins que haurien de guanyar protagonisme:

Cal treballar la confiança com a contrapunt del malestar: el malestar s’alimenta de la confiança. Necessitem de l’altre per governar el malestar. Necessitem enfonsar-nos, ferir-nos, per trobar-nos i generar vincle amb l’altre.

Hem d’orientar la nostra intervenció al malestar, i no a la malaltia o el símptoma: no ens serveixen les intervencions que intenten pal·liar el malestar, sinó que cal que l’escoltem i treballem el que hi ha al voltant. El com la persona el viu i l’expressa.

Cal canviar i orientar-nos a l’escolta: Som capaces o capaços d’escoltar el malestar? El sentim i l’entenem? O en fugim? Observar, mirar i escoltar de nou. Ens podem imaginar serveis i projectes que es construeixen a partir de la relació?

Per acabar, la ferida, el malestar, és l’obertura a l’altra, però quan una casa està tancada, aïllada, les esquerdes s’eixamplen. Al mateix temps, és un concepte que relacionem habitualment a aïllament i trencament relacional, passant per alt el fet que és el motor de la confiança en les relacions. Com a societat sempre ens ha espantat, i ens n’hem apartat. Ara és el moment d’obrir-nos a l’oportunitat d’acostar-nos als malestars. Aprofitem i gaudim-los, tant dels petits com dels grans, perquè acompanyar-los i escoltar-los ens obrirà les finestres que ens calen per seguir caminant. Per seguir fent que passi la vida.

 

Referències:

Byun- Chul Han (2015). La societat del cansament. Herder.

Byun- Chul Han (2017). La expulsión de lo distinto. Herder Editorial.

Zygmun Bauman (2005). Vidas desperdiciadas: la modernidad y sus parias. Buenos Aires: Paidós.

Comparteix

(0) Readers Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *