Bloc General — 21 maig 2019

Autor de la fotografia: tirachard

Sovint, en la nostra feina, som testimonis d’infinitat de fragments de vida de les persones. La conversa, quan pot ser pausada i atenta, ens obre finestres a preocupacions, secrets, il·lusions, pors,… en definitiva, a intimitats que massa sovint no han trobat un confident per ser compartides. Quan la solitud ha estat un denominador comú d’aquestes vides, sol anar acompanyada de tristesa, ràbia, frustració, aïllament… Emocions que poden trobar la seva porta de sortida a través del conflicte.

El conflicte amb l’altre em permet saber que hi ha un altre, em permet vincular-m’hi encara que sigui a través del patiment, em permet saber que no estic sol. Per tant, a vegades, el conflicte és l’única cosa que la persona té. Si, com a professionals, intentem, legítimament, fer sortir a la persona del conflicte, no ens adonem que l’estem deixant buida, despullada, sense una part d’allò que la vincula a l’exterior. Però si no fem res, la situació pot agreujar-se fins a tornar-se insostenible, sobretot, quan el conflicte és en l’entorn més proper: amb els veïns. Què fem, doncs?

El «Grup de suport veïnal» realitzat el darrer trimestre del 2018 ha estat una de les possibles respostes a aquest dilema professional. Som conscients que n’hi podia haver moltes més, però aquesta ha estat la que modestament hem impulsat com a prova pilot.

Un grup de quatre professionals (tres del CASG i una de la Xarxa de Salut Mental d’Adults) vam començar a trobar-nos a finals de 2017 per compartir aquest tipus de situacions, i per parlar del patiment de les persones que converteixen, sense ser-ne conscients, el conflicte en la seva eina principal de relació; i de com podíem fer-hi front. Una de les primeres coses que vam tenir clares va ser que l’abordatge havia de ser:

  • grupal: si les dificultats es posen de manifest en la relació, hem de poder treballar des de la relació; i
  • vivencial: les persones han de poder experimentar que les relacions poden ser també una font d’ajuda i de recolzament.

I d’aquí vam partir.

Un cop definits els continguts i les activitats, i contactades les persones que pensàvem que podien participar-hi, a finals d’octubre, vam començar la primera de les vuit sessions que van acabar just abans de Nadal.

Per nosaltres ha estat una aventura professional i personal enriquidora, que hem viscut amb molt de respecte pel que estàvem fent i admiració pels petits canvis que hem vist en les persones que teníem davant. Aquesta aventura no ha estat exempta de dubtes ni vacil·lacions, ni tampoc de qüestionaments (per exemple de si calia o no seguir endavant un dia que vam tenir molt poca assistència). Però com a equip de treball ho hem pogut parlar, hem revisat les estratègies, hem canviat el que ens semblava que s’havia de canviar….

Per les persones participants pensem que ha estat una oportunitat de veure’s i viure’s de manera diferent, i de sentir que podien crear relacions d’un altre tipus; o com va dir una de les participants  «això ha sigut un espai de pau per mi».

Sabem, però, que ha estat una experiència curta, segurament massa perquè els objectius que ens plantejàvem s’hagin pogut complir del tot i, sobretot, perquè els canvis perdurin en el temps. Però sabem que després d’una experiència positiva en pot venir una altra, i confiem que la llavor ha estat sembrada.

Ara, la feina que ens toca com a professionals és compartir l’experiència amb altres persones (professionals o no) per millorar la proposta i poder-la seguir tirant endavant.

Cèlia, Eduard, Ester i Zaida.

Comparteix

(2) Readers Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *