Bloc — 08 agost 2013
foto_diversitat

Per què els professionals que treballem pel benestar dels infants i adolescents estem massa sovint tan distants en discursos, objectius, metodologia i treball?

Sovint m’he fet aquesta reflexió des del meu lloc de treball i no trobo massa coherència entre el que jo penso i el que pensen altres professionals.

Aquest escrit no vol ser una crítica a ningú, sinó que vol deixar constància d’una realitat que malauradament percebo entre els diferents professionals que treballem en el món educatiu. Al mateix temps, pretén reflexionar sobre quin ha de ser el tractament de la infància en situació de risc o de desprotecció en una escola pública per a tothom.

Segurament són molts els inputs que fan que la realitat segons on es miri es vegi d’un costat o de l’altre, però estarem d’acord en què, tots, el que volem, és que cadascun dels infants arribi a aconseguir el seu objectiu.

La diversitat i atendre la diversitat és això: aconseguir que cada infant assoleixi els seus propis objectius i, alhora, que la resta vegi la diversitat i la pluralitat no pas com una amenaça ni com un indicador de manca d’excel·lència, sinó com la realitat que es trobaran en el món globalitzat d’avui. En definitiva, que l’assumeixin com un valor i no com un defecte.

Penso que m’equivocaria si creiés que l’homogeneïtzació de l’alumnat és garantia d’èxit per una societat plural com la que tenim.

De fet, penso que els infants tenen més assumit aquest aspecte que nosaltres com a professionals; ells entenen perfectament els diferents ritmes de cada alumne,  així com les dificultats que un té en alguna matèria concreta, però respecten i assumeixen aquesta diferència amb naturalitat.

Potser, doncs, ens cal posar èmfasi en quins objectius treballem per tal de trobar punts de confluència i d’apropament que faci que la relació professional pugui ser fluïda i propera pel que fa a la infància amb risc o de desprotecció i la seva relació amb les institucions escolars.

Estic segur que coincidirem si tots els que treballem amb infants i adolescents volem que aquests siguin i visquin feliços en els diferents contextos educatius i socials que participin; estic segur que tots coincidirem que l’excel·lència no és la matrícula d’honor, sinó assolir allò que és assolible per cadascú; estic segur que coincidirem que el benestar físic, psíquic i emocional de l’infant és l’objectiu pel qual treballem tots; si és així, com s’explica aquesta desavinença?

Segurament perquè els objectius que ens marquem uns i altres són tan desmesurats que els resultats que aconseguim no tenen res a veure amb els pronòstics que hem realitzat i tampoc som coneixedors d’objectius d’uns i d’altres, davant d’això comunicació i transparència.

Si tenim clara la premissa que l’escola pública ha de ser inclusiva, amb un tractament a la diversitat des de la diversitat, igualitària, no homogeneïtzadora, plural… potser cal que els professionals també ens dotem d’aquests valors per aconseguir el benestar i la felicitat d’aquest infants.

Proposo doncs, tot i les dificultats que ens trobem en cada un dels àmbits, un acostament a la realitat social de la infància en situació de risc o desprotecció i des d’aquesta realitat poder enfocar la trajectòria educativa de l’infant al màxim acurada possible a la seva realitat; ens cal doncs, arremangar-nos i destinar temps a la preparació de plans de millora conjunts entre tots els serveis implicats en l’educació per arribar a consensos dels mínims a assolir. Només des de la exquisida pulcritud individual de cada situació assolirem els èxits que ens marquem.

Llegir detingudament la realitat individual, familiar i social de l’infant i aportar, des de la riquesa de la diversitat professional,(sense personalismes egocèntrics, aquests  en educació  són mals companys de viatge) el nostre granet de sorra als plantejaments conjunts sense entrar amb rivalitats professionals pot ser l’inici d’un acostament.

Crec que tots els professionals del món educatiu tenim clar que l’excel·lència en el tractament de la diversitat és aconseguir que cada infant assoleixi el seu objectiu. Cal doncs, dotar-nos de totes les eines professionals i personals que tinguem a l’abast perquè no es posi en dubte ni en qüestió que treballem per aconseguir l’objectiu final que és la felicitat i l’exquisidesa educativa.

Jordi Roca Mallarach és educador social i psicopedagog

Comparteix

(5) Readers Comments

  1. Hola Jordi,
    M’agrada molt el tema que has tocat perquè és realment un tema que sovint es debat entre els educadors i motiu d’enfadades i desavincences amb altres professionals el món educatiu.
    A mi m’agrada pensar que tots els professionals que treballem en el món educatiu ho fem amb l’objectiu del benestar de l’infant o jove com a eix principal. Si no fos així, penso que no tindria cap mena de sentit.
    D’altra banda, però, tinc la sensació que no és que tinguem objectius diferents, sinó que els matissos d’aquests objectius són diferents…
    Crec que ens falta molta coordinació, moltes assegudes per parlar de amb qui treballem i per a què treballem, però no només els professionals dels serveis socials, sinó amb tots els professionals que ens movem en el món de l’educació. Si no parlem el mateix “llenguatge”, si no som capaços de definir molt detalladament un pla de treball i un de millora, amb uns objectius treballats, consensuats i respectats per tots els professionals… és quan les coses no acaben de funcionar.
    Es per això, que crec imprescidible establir un sistema de comunicació periòdic i profund entre professionals. No podem treballar amb excel.lència per tercers si encara no ens entenem entre nosaltres.

  2. Molt bé Jordi, m’ha agradat molt, i penso que és molt important que tots els professionals legitimem la professionalitat de l’altra i això ens ajudarà a donar credibilitat a les intervencions.

  3. Hola Jordi,

    m’ha agradat molt l’escrit i el tema que tractes. M’he quedat amb l’homogeneïtzació com a concepte. Vivim en una societat globalitzada que davant dels reptes actua de la mateixa manera, i això també ho trobem en el món educatiu. Precisament, hi trobo un paral·lelisme entre els productes fabricats en sèrie i aquells més artesanals. Fins fa pocs dies, guanyava per golejada la idea de relacionar consum i productes assequibles i fabricats en sèrie -només hem de mirar la quantitat de Zara i botigues similars que hi ha a les ciutats-, però últimament comença a adquirir importància el producte més artesanal i local. Aquell que el fa algú conegut, i que té en compte l’entorn.

    Potser en el món educatiu cal pensar més en la individualitat, i això passa per tornar a una educació més artesanal on el que compte és l’infant i el seu objectiu. Així segur que donem a tots la importància que es mereixen, i més tenint en compte que perseguim un futur diferent.

    Gràcies per la reflexió! Molt bona feina!

  4. Felicitats Jordi!
    tema molt interessant i d’especial actualitat. Tal com anem parlant, la principal eina dels professionals som nosaltres mateixos per tant la reflexió d’un objectiu comú i de poder fer un “vestit a mida” per cada nen penso que és molt realista i adequada.
    gràcies

  5. M’agrada el tema que presentes…penso que els professionals al llegir-lo ens ressona força a tots.

    Interessant quan ressaltes la importància de que en el treball no calen “personalismes egocentrics”..sovint tots ens hem assentat en coordinacions on queda en segon terme el nen, el jove o el menor tutelat i passa per davant la necessitat de que se’ns reafirmi en una opinió personal que beneficiarà mes al nostre Ego que al propi nen.

    Incloure, atendre la diversitat dels nens també passa per “l’exercici professional” de valorar que la nostra visió suma, complementa, capacita la visió de l’altre … buscant sentint-nos inclosos en l’opinió de l’altra, sense caldre entrar en la rivalitat….
    Repte complex, però no impracticable.

    Gràcies Jordi ¡¡

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *