Bloc General — 06 juliol 2020
Arpillera

Cal una tribu sencera per educar un infant, diu un proverbi africà molt conegut. Després de les primeres setmanes de confinament passades a casa amb la meva parella i el meu fill em va aparèixer aquesta frase a la ment, com quan estàs mirant el mar (aquest que tant he enyorat aquests dies) i, de sobte, apareix a l’horitzó la silueta d’una petita barca. No saps d’on ha sortit, però és allà. Des d’aquell primer moment, ha anat tornant a mi repetides vegades, en un vaivé constant com el de les onades. Fins que he estat capaç d’abraçar-ne el sentit, de comprendre realment què m’aporta la saviesa popular amb aquestes paraules transmeses de generació en generació: les mares i els pares no estem sols en l’educació dels nostres infants, o no ho hauríem d’estar.

La responsabilitat que hem portat a les espatlles aquests dies ha estat més gran del que ja és habitual perquè ho hem hagut de fer sols. És evident que les mares i els pares tenim un paper determinant en la criança i educació dels nostres fills; i  ningú nega, la importància dels primers anys de vida i de la família com a primer nucli de socialització. Però aquestes setmanes m’he adonat que, tot i que la nostra societat té trets molt individualistes, que les famílies s’han anat fent més petites, i que les xarxes comunitàries s’han afeblit en relació a generacions anteriors; la tribu seguia existint. Perdre-la temporalment me l’ha fet més visible.

En confinament, la presència física de la tribu s’ha fet tan petita que pràcticament ha desaparegut. Per la cura dels nostres infants, de sobte, hem deixat de comptar amb la família extensa (les àvies, els oncles, les cosines grans,…), hem deixat de comptar amb el veí que ens explica coses de l’hort, amb la tutora i la resta de mestres, amb les monitores del centre excursionista, amb la  d’esports, amb el «profe» de piano, amb els altres nens i nenes, amb la botiguera que espera pacientment que l’infant compti les monedes que tot just està aprenent a diferenciar, amb el policia que ens ajuda a creuar el carrer quan arribem a l’escola…,amb tantes i tantes persones que aporten el que són, el que senten, el que pensen a la vida dels nostres fills, encara que sigui en dosis de petits instants.

La presència psicològica de la tribu s’ha mantingut. A la majoria de persones que en formen part els hem conservat en els nostres afectes, hi hem mantingut contacte, n’hem parlat…; però no hi eren del tot, ni les noves tecnologies ho podien aconseguir. Aquesta pèrdua ambigua[1] s’ha fet difícil de situar i, per tant, d’elaborar. És ambigua perquè sabíem que hi eren, però no els teníem al nostre costat; perquè sabíem que era temporal però no sabíem quan ni com els recuperaríem «del tot»; perquè va venir de sobte sense ritual de comiat, sense preparació. La pèrdua ambigua és estressant perquè les persones anhelem la certesa, i aquests dies hem tingut moltes incerteses.

Com a mare i com a professional que treballo acompanyant a famílies en la criança i educació dels infants he sentit el pes d’aquesta reducció dràstica i sobtada de la tribu. Sobre les mares i els pares ha caigut aquests dies l’exclusivitat de l’educació dels seus infants. I, evidentment, que en som les figures clau, ja ho hem dit, però que siguem fonamentals no vol dir que haguem de ser els únics. Una de les nostres funcions principals és ajudar-los a sentir-se segurs i, que des d’aquesta seguretat, puguin relacionar-se amb els altres i amb l’entorn, i créixer. I és en aquests altres i en aquest entorn on podem construir la tribu, aquesta tribu que, complementant la nostra feina de pares i mares i arribant allà on no podem arribar, ajudarà els nostres fills i filles a fer-se més grans i més autònoms, a ser més feliços i més complets com a persones. Les mares i els pares som el port que els acull mentre es construeixen i on podran recórrer cada vegada que necessitin un recer, però una barca per ser barca necessita més que un port, necessita mar on navegar, altres vaixells, pescadors, tempestes… no tot ho podem oferir els qui els hem donat la vida o els hem criat des de ben petits. Necessitem la tribu.

Aquests dies he pensat molt en les famílies que viuen de forma habitual el que nosaltres hem viscut amb el confinament: la soledat, la manca de xarxa familiar, la feblesa dels vincles significatius, la llunyania dels éssers estimats, la por, la incertesa… I em pregunto si sempre he estat a l’alçada, si sempre he tingut la sensibilitat suficient per saber-ho reconèixer. Segurament no, i vull dir-vos que em sap greu.

Sento que tenim un nou repte davant, com a professionals, com a persones i com a comarca: engrandir i reforçar la tribu, crear i enfortir les xarxes de suport que permetin criances més compartides i entorns més bentractants. Malgrat a l’inici del confinament es va presentar als infants com a potencialment perillosos, com a grans agents de contagi, com a «esos locos bajitos»[2] que ho toquen tot, i que abans, durant i després de tocar-ho tot es posen els dits al nas, a la boca, es rasquen, et toquen, t’abracen, et babegen… Jo em pregunto: serem capaços de recuperar la tribu després de tot plegat? I no només de recuperar-la, sinó de fer-la més gran i més forta? Que no ens guanyi la por, sinó la responsabilitat compartida i la consciència d’interdependència. La por no deixa estimar, em va dir fa poques setmanes una persona experta en emocions. Que la por no ens faci perdre la tribu. Gràcies tribu!! Visca la tribu!!!

 

Ester Fabregó

juny 2020

[1]Concepte desenvolupat per: Pauline Boss (2001) La pérdida ambigua. Editorial Gedisa. Barcelona.

[2]Cançó de Joan Manel Serrat, 1981.

Comparteix

(0) Readers Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *